La nit havia arribat a tota la ciutat. Els carrers s'havien omplert de la foscor i el fred que les nits d'hivern porten adherit.
En Pau Serra arribava tard a casa després d'un dia de treball que s'havia allargat per culpa d'una feina urgent d'última hora que havia d'estar enllestida pel dia següent.
Vivia sol al tercer pis d'un carrer cèntric de la ciutat des de ja feia un any quan es va independitzar de casa dels pares. Ja en tenia 32 anys, sense novia, sense amics, sense vida fora de la feina.
Des de la seva mudança a la ciutat només treballava i els amics vàren quedar oblidats al poble on havia viscut. Trucava de tant en tant per conèixer notícies noves de tots ells i gràcies als ordinadors i les seves xarxes es trobava informat de les seves històries
En Pau va pensar que era tard i no volia arribar a casa i fer-se el sopar. Va desviar-se uns carrers per arribar a la seva pizzeria preferida.
Hi havia massa gent però va trobar un lloc a la barra ràpidament en una cantonada del restaurant, potser l'últim. Va demanar una pizza especial i una cervesa que l'omplís l'estòmac sorollòs que a aquella hora sonava extraordinàriament.
Ràpidament li van portar i estava a punt de donar-li la primera queixalada quan una dona guapa i jove es va seure al seu costat, era l'últim lloc lliure del restaurant.
Era una dona aproximadament de la mateixa edat que ell i vestida amb un vestit executiu negre amb una blusa blanca.
Pau la va mirar i avergonyit va retirar la mirada quan ella li va tornar.
Ella va demanar una pizza prosciutto i funghi i una beguda light per acompanyar-la. No va trigar en portar-li i va començar a sopar.
Poc després ella va demanar-li l'oli picant per la pizza i ell li va passar. Ella li va dir com picava aquell oli i en Pau va confirmar aquella asseveració. Vàren començar a conversar de temes sense importància: l'oli, la pizza, el restaurant, Joan el pizzer, la ciutat i la seva vida solitària.
Es vàren adonar la quantitat de casualitats que compartien, com la seva assiduïtat a la pizzeria, tot i que mai s'havien tobat abans, la seva amistat amb en Joan i la seva solitut a la nova ciutat perseguint una oportunitat de feina.
Semblava que tots dos es coneixèssin des de fa temps, com vells amics que haguèssin sortit de l'oficina per anar a sopar plegats.
Va ser una nit plena de riures amb bona companyia. En Joan va tancar la pizzeria i els amics van despedir-se esperant-se trobar el dia següent al mateix lloc a la mateixa hora.
Aquesta trobada havia estat la primera.
En tot sempre hi ha una primera vegada.
